L'exposició
Salvador Dalí és un artista d’una curiositat infinita que busca constantment les darreres novetats des del punt de vista tècnic per tal d’aplicar-les en les seves creacions. Des de mitjans dels 60s i durant la dècada dels 70s, s’interessa sobretot per la imatge virtual i la profunditat. Aquest moment coincideix amb la preparació i posterior inauguració del Teatre-Museu. De fet, el pintor no dubta a dedicar alguns dels seus espais als fenòmens òptics: l’anamorfosi, l’estereoscòpia i l’holografia. Al final del recorregut del museu, la Sala de les Il·lusions Òptiques, número 19, ja recrea el resultat dels estudis del pintor en aquest àmbit.
Amb aquesta exposició temporal, en la sala 22 del Teatre-Museu Dalí, es posa en valor l’obra tardana relacionada amb els efectes òptics. S’hi exposen sis parells d’obres estereoscòpiques i uns dispositius per observar-ne l’efecte tridimensional: Dalí d’esquena pintant Gala d’esquena eternitzada per sis còrnies virtuals provisionalment reflectides a sis miralls vertaders, c. 1972-73; El peu de Gala, c. 1975-76; Sense títol. Segons “Las Meninas” de Velázquez, c. 1975-76; L’estructura de l’ADN, c. 1975-76; La mà de Dalí enretirant un toisó d’or en forma de núvol per mostrar a Gala l’aurora nua, molt, molt lluny darrere el sol, 1977-78; Dalí aixecant la pell de la mar Mediterrània per mostrar a Gala el naixement de Venus, 1978.
Estereoscòpies
L’estereoscòpia és el resultat de la visió de dues imatges planes d’un mateix objecte, preses des de punts de vista diferents. Quan cada ull mira una de les imatges, el cervell les suma i es produeix la sensació de profunditat. A partir d’aquest principi, Dalí fa parelles de pintures, on representa una imatge de manera gairebé idèntica, però des de punts focals divergents, per produir efectes de tercera dimensió en la mirada dels espectadors. Per aconseguir un efecte de relleu perfecte, Dalí desplaça lleugerament el centre de cadascuna de les imatges en relació als ulls de l’espectador; no es tracta mai, per tant, de dues còpies idèntiques. De fet, els colors de les imatges també canvien, de vegades de forma bastant evident. La composició resultant es forma al nostre cervell, com una imatge en tres dimensions.
Segons Antoni Pitxot, quan Dalí preparava aquests treballs estereoscòpics, un dels aspectes que més el fascinaven era la possibilitat d’evadir-se de l’ordre i de les limitacions creades per les regles de l’experiment òptic i poder, així, recrear noves il·lusions. Amb aquesta mostra temporal, la Fundació Dalí també pretén assolir aquest objectiu.
Exposició comissariada per Montse Aguer, directora dels Museus Dalí, amb la coordinació de Carme Ruiz, del CED.
Descarregar nota de premsaVídeo
Al Teatre-Museu, a la sala 19, s’hi exposen permanentment fotografies d’algunes obres estereoscòpiques de Dalí, amb un muntatge de miralls que permet observar l’efecte tridimensional. Per tal de veure el relleu, només cal apropar el nas a la vitrina, al centre de l’aresta dels dos miralls. En canvi, a la sala número 22, on presentem aquesta exposició temporal, s’hi han instal·lat uns dispositius a prop de cada parell d’obres estereoscòpiques per veure la tridimensionalitat. Aquests dispositius consten d’unes ulleres i una pantalla de telèfon mòbil, habituals en projectes de realitat virtual. Hem adaptat al s. XXI els mecanismes que Dalí proposava als anys 70s per mirar les seves obres estereoscòpiques.
Un projecte de la Fundació Gala-Salvador Dalí realitzat per Doc Doc Films.