Dalí és clàssic, és surrealista i és
Pop Art!
Descoberta l’any 1820 a l’illa grega de Melos, l’Afrodita o Venus de Milo és una icona admirada fins avui per diferents generacions d’artistes.
El 1936 Dalí “inventa” la seva Venus de Milo amb calaixos, una escultura de guix que avui es conserva a l’Art Institute de Chicago. L’artista fa seva aquesta escultura hel·lenística i la converteix en una amalgama perfecta de tradició i surrealisme. I ho fa d’una manera transgressora, daliniana si es vol, enfonsant sis calaixos en el cos de la deessa de la bellesa, l’amor i la sensualitat. Són uns calaixos d’un enorme potencial evocador i freudià, en què l’artista invoca el subconscient, i potser també les pors i contradiccions de l’ésser humà modern.
Més tard, al 1964, decideix realitzar una edició limitada de bronze d’aquesta obra i reserva un dels bronzes, identificat com a “Exemplaire Gala Dalí”, pel seu Teatre-Museu de Figueres. Aquest és l’únic exemplar que no presenta els pompons que són visibles tant a l’obra de guix del 1936, com als bronzes del 1964. Potser amb aquest gest, Dalí vol distingir aquesta escultura de totes les altres Venus de Milo amb calaixos que es conserven en altres col·leccions.
Durant els anys 60, Dalí també legitima la seva Venus de Milo amb calaixos com a un dels precedents del Pop Art.
Claus i calaixos, elements de transgressió
Tant els calaixos com les claus formen part de la iconografia surrealista daliniana més genuïna. Els calaixos apareixen a la seva pintura a partir del 1934, trepanant els cossos d’algunes figures en obres com Arpa invisible o Singularitats. I es multipliquen durant el 1936, coincidint amb la creació de la Venus de Milo amb calaixos. Per una altra banda, les claus es comencen a detectar a les seves primeres pintures surrealistes, com es pot apreciar en els detalls de La memòria de la dona-infant del 1929.
Segons Dalí, “l’única diferència entre la Grècia immortal i l’època contemporània és Sigmund Freud, que ha descobert que el cos humà, que era purament neoplatònic a l’època dels grecs, avui és ple de calaixos secrets que només la psicoanàlisi és capaç de desvetllar”. Amb aquesta premissa, aquestes claus podrien concebre’s com una metàfora de la psicoanàlisi que permetria revelar les imatges de la irracionalitat concreta daliniana?
Dalí i la Venus a Nova York, 1939
Nova York és el marc de la presentació al gran públic de la Venus de Milo amb calaixos. A l’exposició que Dalí celebra a la Julien Levy Gallery, aquesta escultura forma part d’una instal·lació presidida pel Trylon i el Perisphere, els símbols de l’Exposició Universal de Nova York del 1939. Les claus prenen aquí un protagonisme especial: penjades del coll de la deessa i retolades en la decoració general de la instal·lació.
Segons consta a la premsa de l’època, sembla que el Trylon conté retolat el nom de Freud. L’evocació del pare de la psicoanàlisi, a qui Dalí acaba de conèixer personalment a Londres l’any anterior, ens portaria a parlar de la vinculació que s’estableix entre la indagació en el subconscient i la creació de la Venus de Milo amb calaixos.
Una Afrodita amb cap de peix per al “Somni de Venus”, 1939
El Somni de Venus és el pavelló que Dalí dissenya per l’Exposició Universal de Nova York del 1939, un edifici que es pot veure alhora com una prefiguració del Teatre-Museu Dalí. L’artista concep una gran Afrodita amb cap de peix –inspirada en la deessa grega de Boticelli– per a presidir la façana principal. El comitè organitzador de la fira censura però aquesta creació, absolutament transgressora. Davant aquests fets, Dalí reivindica el drets de creació de l’artista a la seva Declaració de la independència de la imaginació i els drets de l’home a la seva pròpia bogeria:
“Si haguessin existit comitès similars en l’antiga Grècia, la fantasia hauria estat prohibida i, encara pitjor, els grecs mai no haurien creat i, per tant, mai no ens haurien llegat la seva sensacional i truculenta mitologia surrealista, en la qual, si bé és cert que no existeix cap dona amb cap de peix, apareix indiscutiblement un Minotaure, que té el terriblement realista cap d’un brau”.
La Venus és clàssica, és surrealista i és Pop Art!
El novembre de 1964, Dalí anuncia davant les càmeres de Televisión Española la instal·lació de sis Venus de Milo amb els seus respectius calaixos en una balconada del seu futur museu. Imagina aquest projecte com a exemple “d’allò més truculent del que avui s’anomena Pop Art”. I malgrat que això no s’acaba duent a terme, suposa una ferma declaració d’intencions.
A més, a Autoportrait mou de Salvador Dalí, un film enregistrat per Jean-Cristophe Averty l’any 1966, l’artista comenta que la seva Venus de Milo amb calaixos ofereix “una lliçó pels artistes Pop”. I la identifica, fins i tot, com a antecedent del Pop Art al pròleg de La Visió artística i religiosa de Gaudí, una monografia publicada l’any 1969.
Innovació: conservació i sostenibilitat amb un prèstec digital
Una de les novetats d’aquesta exposició és la creació hologràfica de l’escultura Venus de Milo amb calaixos del 1936, que avui es conserva a l’Art Institute de Chicago. Creat per aquesta ocasió, aquest holograma fa ús de la innovadora tecnologia emergent T-OLED. El vídeo s’ha produït amb 72 fotografies d’alta resolució en les quals s’ha interpolat digitalment l’animació 360º.
Amb aquest préstec digital, la Fundació Gala-Salvador Dalí no només aposta per la implementació de recursos tecnològics dins l’àmbit expositiu, sinó també per la sostenibilitat dels préstecs internacionals i per la preservació i conservació de les obres d’art originals.
TRANSGRESSIONS
Eric Schaal, Salvador Dalí pintant un mural de l’interior del Somni de Venus, 1939 (detall) DALÍ
“Pintava una Helena de Troia o modelava la Venus de Milo (…). Bo i jugant a ésser un embrió de geni, vaig fer que el geni nasqués; en provocar les condicions del seu naixement, vaig crear la causa”
(Salvador Dalí, 1973)
Salvador Dalí, Souvenir-Catalogue, 1936-1937 (detall) CALAIXOS
“L’única diferència entre la Grècia immortal i l’època contemporània és Sigmund Freud, que ha descobert que el cos humà, que en en l’època dels grecs era purament neoplatònic, avui en dia és ple de calaixos secrets que només la psicoanàlisi és capaç de desvetllar”
(Salvador Dalí, 1972)
Salvador Dalí, Frontispici del Second Manifeste du Surréalisme d’André Breton, 1930 (detall) CLAUS
Les claus que la Venus de Milo amb calaixos duu penjades del coll l’any 1939 són potser una metàfora visual de la psicoanàlisi, que és el mitjà que Dalí valida per a desllorigar els “calaixos secrets” del cos humà.
Salvador Dalí, Declaració de la independència de la imaginació i els drets de l’home a la seva pròpia bogeria, 1939 (detall) VENUS AMB CAP DE PEIX
Aquesta imatge projectada per la façana del Somni de Venus va ser censurada pel comitè organitzador de l’Exposició Universal de Nova York l’any 1939, i Dalí la va acabar publicant a la seva Declaració de la independència de la imaginació i els drets de l’home a la seva pròpia bogeria.
Salvador Dalí, Venus de Milo amb calaixos, 1936 (detall) POMPONS
Aquests elements que avui llueixen totes les Venus de Milo amb calaixos de Dalí, excepte l’exemplar de bronze del seu Teatre-Museu, s’han relacionat puntualment amb la novel·la Venus de les pells, publicada l’any 1870 per Leopold von Sacher-Masoch.
Salvador Dalí, Estudi per a El torero al·lucinogen, c. 1969 (detall) DOBLE IMATGE
“He utilitzat acumulacions d’una sola imatge obsessiva com ara la Venus de Milo per obtenir una estructura al·lucinògena capaç de provocar en l’espectador qualsevol mena d’imatge concreta” (Salvador Dalí, 1970)
Publicació digital:
Transgredint la Venus
Textos de Montse Aguer, Laura Bartolomé i Jennifer Cohen
Descarrega la publicació